Carcassona – Ruta en cotxe #02

Es tracta d’una excursió d’uns 140 km, que nosaltres vam fer en un dia visitant quatre llocs destacats del país càtar. En el mateix itinerari es podria visitar també algun altre punt d’interès com Limoux, que està de pas.

Vam sortir de Carcassona per la D6113 per encaminar-nos cap a Lagrasse (la nostra primera etapa) de seguida s’agafa la D111 i uns 35km després en el desviament cap a Fabrezan per la D212 que ens porta directes.

Lagrasse: És un encantador poblet empedrat on destaquen una imponent Abadia que actualment es troba dividida en 2 propietats diferents, una és un monestir amb un horari de visita molt retallat i l’altra és la part més visitable. Aquesta part està en ruïnes i la visita no és molt llarga, sales grans i buides, part en reconstrucció … A Lagrasse destaca també l’església parroquial i el centre del poblet que, sota el meu punt de vista, val la pena molt més que l’Abadia. També vam donar una volta pel Cementiri local.

Sortim de Lagrasse per la D23 per arribar al proper punt de la nostra ruta i de seguida prenem la D613.

Villerouge-Termenès: És un poblet molt més petit i solitari que envolta el castell que volíem visitar i que està tan envoltat d’habitatges que va fer impossible fer-li una panoràmica. Una de les curiositats és que el castell no està en un promontori la qual cosa el fa molt vulnerable a qualsevol atac. El Castell també es troba molt buit per al nostre gust, tot i que la visita s’amenitza amb la audioguia que deixen. A l’interior del castell hi ha un Restaurant medieval, on segons ens van explicar intenten recrear l’ambient i el menjar d’èpoques anteriors.

Seguim la nostra ruta cap al següent punt per la D613 fins Arques.

Arques: la nostra intenció aquí era la de fer un parell de fotos a l’únic que queda del castell d’Arques: la torre de l’homenatge. Ni tan sols ens vam plantejar entrar i això vam fer. L’exterior és realment impressionant, la torre té uns 25 metres d’altura, 11 de costat i està rematada per quatre torretes que sobresurten de les seves cantonades.

Sortint d’Arques per la mateixa carretera vam tornar a passar a prop de Coustaussa. Passat aquest poble de seguida ens desviem cap a Limoux per la D118 que ens acosta fins a la nostra darrera parada, per arribar-hi cal trobar la “Route de Saint Hilaire” que ens porta directes.

Abadia de Saint Hilaire: Per l’avançat de l’hora ja no ens van deixar entrar encara que vam poder passejar pel seu claustre (val la pena), exteriorment li passa el mateix que al castell de Villerouge, està tan envoltat d’edificis que costa de veure, panoràmicament parlant. Cal allunyar-se uns quants carrers per veure-la una mica millor.

Des d’aquí tornem a la D118 per enfilar cap a Carcassona i ficar-nos de nou a la Cité per seguir gaudint d’ella.

Mapa de la Ruta 2:

Abadia de Lagrasse

El riu Orbieu separa l’abadia, edificada a la riba esquerra, del poble de Lagrasse situat a la riba dreta i classificat com un dels pobles més bonics de França. Val la pena el passeig pel poble encara que com gairebé tots els seus carrers estan empedrats és una mica incòmode. Convé també visitar l’església que es troba dins del poble que està alegrement pintada, amb bonics i impressionants treballs en marbre i unes enormes vidrieres que il·luminen l’interior.

Fa relativament poc que l’abadia va ser venuda i separada en dues parts, la divisió que perdura avui dia. Nosaltres vam visitar la part antiga ja que la moderna estava tancada fins a la tarda, ja que a partir de les 11h30 està preservada als ritus i les oracions dels monjos que l’habiten.

La part antiga (del tros que es pot visitar) té dues plantes. A la planta inferior està l’antic celler i és utilitzat com a sala per realitzar esdeveniments (com les festes del poble). I a la superior es pot accedir a un parell d’oratoris, i a la gran sala que anteriorment estava dedicada a dormitori dels monjos. És una sala impressionant per la seva grandària i on, si t’hi fixes, trobaràs la asimetria en els arcs que la suporten.

Bona part de la part visitable de l’abadia està en estat de restauració pel que la visita no és molt extensa i les sales estan gairebé buides. La veritat és que en relació qualitat-preu, la visita a l’Abadia ens va deixar una mica freds.

Castell de Villerouge-Termenès

El castell de Villerouge-Termenès data de principis del segle XII i es troba bastant ben conservat (encara que una mica buit).

La visita val la pena i és prou accessible sempre que no es vagi en cadira de rodes, l’accés és des del poble mitjançant una rampa amb graons. D’altra banda, el castell té 3 nivells i s’accedeix mitjançant escales.

La visita és un recorregut per tot el castell (que no és molt gran), i l’última part té una baixada força complicada ja que es fa per la torre i els graons són estrets i alts … La veritat és que ara entenc perquè les princeses es quedaven a la part alta de les terrasses esperant que les salvessin perquè ¡no hi ha qui baixi això! També cal dir que existeix l’opció de no fer aquesta darrera part i agafar una drecera de tornada a l’inici.

La visita es realitza amb una audioguia que va explicant la història del castell i el judici i testament d’en Simó de Montfort, cabdill de la croada contra els albigesos. Potser tot el relatiu al judici i testament es fa una mica lent i ostentós, però la visita és interessant. El castell està completament restaurat.

D’altra banda a la plaça d’armes del Castell hi ha un restaurant amb ambientació medieval. Els cambrers van disfressats, el menjar i la vaixella recreen els plats medievals i en fi … un restaurant temàtic medieval (car com gairebé tots els de la regió).

Castell d’Arques

La nostra pròxima visita va ser a les restes del Castell d’Arques. Teníem dubtes sobre si entrar o no, i uns nois ens van dir que per elevat del preu no valia la pena, doncs les sales estaven buides i no era un lloc precisament preciós per les seves panoràmiques, per la qual cosa desestimar la visita encara que cal assenyalar que l’exterior és realment impressionant i vam fer unes quantes fotos.

L’edifici està constituït per un recinte rectangular del qual subsisteix només la part meridional. Una porta en arc mitral, adornada amb l’escut dels Voisins permet l’accés al pati. L’angle sud-oest aquesta reforçat per una torre quadrada.

La part millor conservada i visitable està a la part central, on s’aixeca una torre quadrada que dóna la impressió de ser molt alta i robusta. La seva base mesura 11 metres de costat i fa uns 25 d’alçada aproximadament. El cim de l’edifici està flanquejada per quatre petites talaies que doten al conjunt d’una certa curiositat, molt diferent de la resta de castells de la regió.

Abadia de Saint Hilaire

Vam continuar camí cap a l’última etapa del nostre recorregut, tot i que abans vam parar a dinar en una de les nombroses àrees de pícnic que hi ha en tota la regió. Malgrat ser l’octubre la temperatura encara acompanyava a aquestes hores per menjar a l’aire lliure sense massa fred.

Sortint de les vinyes del famós blanquette, l’abadia benedictina de Saint Hilaire està situada a uns 15 quilòmetres de Carcassona i a uns 10 quilòmetres de Limoux, instal·lada al pintoresc poble de Lauquet, va ser fundada a finals del segle VIII.

En l’època medieval, l’abadia va ser particularment significativa per a la localitat, el poble es va construir i va evolucionar al voltant de l’abadia i sota la dependència dels monjos, senyors de Saint Hilaire. Fins a principis del segle XIII, l’abadia es va beneficiar de la protecció dels comtes de Carcassona, però durant la croada contra els càtars els monjos van ser acusats d’herètics i van perdre la seva autonomia i gran part dels seus béns, el monestir va ser devastat pels creuats.

La tradició va voler que l’abadia sigui el bressol del escumós “Blanquette de Limoux” ja que en el segle XVI els monjos van començar a elaborar l’esmentat vi escumós que, sense saber-ho, seria més tard reconegut mundialment.

Arribarem una mica tard ja que vam haver de trobar una gasolinera que permetés pagament en efectiu. Un gran problema de les targetes de dèbit i crèdit espanyoles (de la majoria) és que no tenen el “xip moneder” de manera que no permeten el pagament automàtic en els brolladors que el tenen integrat (els dies festius i a la nit és gairebé l’únic mitjà de pagament).

L’accés a l’Abadia, és mitjançant una costa semicircular no excessivament llarga i esquitxada de graons. En arribar tard ja no ens van deixar entrar a la part visitable sota pagament però vam estar donant una volta pel claustre (que és d’accés lliure). Està molt ben conservat i sorprèn la quantitat de columnes dobles que sostenen els arcs que l’envolten.